La realitat del transport basat en vehicles particulars, col·lectius o de mercaderies s’ha convertit en un tema central en molts aspectes de la vida de les ciutats i regions, especialment d’àmbit metropolità. El transport té un paper clau en l’activitat quotidiana de la ciutadania, ja sigui en la mobilitat personal per estudiar, treballar o desplaçar- se, sigui amb qualsevol mitjà, en les tasques de producció agrícola, industrial i de serveis i, per descomptat en la provisió de subministraments per ús de les activitats econòmiques o el consum de les llars. Es calcula que cada ciutadà europeu, de mitjana, viatja de l’ordre de 25km diaris cada dia i desplaçaments més llargs en vacances.

És obvi què, atès el pes preponderant del transport en la realitat de les ciutats, tots els aspectes que conformen des de la indústria fins el seu impacte en la mobilitat, passant pels vectors energètics de propulsió, formen part de les preocupacions referides al mercat de treball, a la innovació, al desplaçament per treballar, estudiar o relacionar- se i, especialment, el paper que té la mobilitat en el procés de canvi climàtic, una de les principals preocupacions, per no dir la principal, en relació al futur de les ciutats.

Aquest aspecte és molt important considerant el fet que es calcula que una quarta part de tots els gasos d’efecte hivernacle (GEH) a la UE són per mor de la mobilitat, i provinents de combustibles d’origen fòssils. Tant en opinió del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC) com en les diverses COPS es considera peremptòria la necessitat d’accions urgents per reduir les emissions de GEH si el món vol complir els seus compromisos de l’Acord de París de limitar l’escalfament global a menys de 2 °C o més precisament a 1,5 °C. Son nombroses les estratègies desplegades a tot el món, i particularment a Europa, per impulsar canvis en els hàbits i les necessitats de desplaçament de persones i mercaderies. Des de la incentivació del transport públic a l’urbanisme dels “quinze minuts”, es busca un canvi qualitatiu i quantitatiu en aquestes necessitats de transports. Aquestes estratègies, però, vindran sempre condicionades en bona mesura per les solucions alternatives i cost-efectives que el desenvolupament tecnològic pugui oferir. 

Tots els actors científics coincideixen que cal una combinació coordinada de polítiques i mesures a molts nivells per aconseguir canvis en la mobilitat en general i en particular en relació a la tecnologia i propulsió dels vehicles. Aquesta línia de pensament també s’expressa en el marc de l’ONU. El 2015, tots els països van adoptar l’Agenda 2030 de les Nacions Unides i els seus 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), entre els quals destaca la descarbonització del transport per a l’ODS 7 “Garantir l’accés a una energia assequible, fiable, sostenible i moderna” i l’ODS 13 “Prendre mesures urgents per combatre el canvi
climàtic i els seus impactes”. Per tot això cal fer una aproximació integral a la problemàtica vinculada a la descarbonització de la mobilitat. Els governs, tant nacionals com supranacionals o locals, han començat a legislar en aquesta direcció. L’anomenat “Paquet d’hivern” de 2016 de la Comissió Europea “Energia neta per a tots els europeus” s’ha anat desenvolupant a través de reglaments i directives sobre eficiència energètica, energies renovables, disseny de mercat elèctric, seguretat de subministrament i regles de governança per a la Unió de l’ Energia.